Article d’opinió de Joan-Francesc Peris i Toni Roderic, Portaveus d’Els Verds del País Valencià, 9 d’Octubre de 2007

El 2007 és el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa que suposava el final administratiu del regne que havia constituït Jaume I a partir de la conquesta de València el 9 d’octubre de 1238. La derrota dels austracistes a mans de les tropes del primer borbó, Felip V, a més d’importants costos humans i assolament de ciutats com Xàtiva o Vila-real, significà l’inici seriós del centralisme polític i cultural en Espanya. Paradoxalment, la lleialtat d’aleshores dels territoris bascos als borbons per raons de lligams històrics de l’antic regne de Navarra amb França, suposarà en eixa nova configuració de l’Estat modern espanyol el manteniment d’uns drets i un sentiment foral que esdevindrà des de finals del segle XIX en el nacionalisme basc, un dels mals de caps més greus per aquells que no acaben d’entendre la plurinacionalitat històrica de la pell de brau.

Sí, al nostre País, en 30 anys, s’ha acabat amb totes les esperances d’un poble que es manifestava massivament el 9 d’octubre de 1977 per l’Estatut. Recorde perfectament aquell dia, uns dels dies més gloriosos que he pogut viure, i era clar el que es demanava, sense retalls, sense pactes vergonyants, sense Acadèmies, sense lleis de pensions per als Ex-Presidents de la Generalitat, sense llistons del 5%, sense Diputacions Provincials, sense vies del 143, sense claudicacions, sense llistes de 500 paraules prohibides a Canal 9… Es demanava el redreçament de la dignitat d’un poble amb un Estatut d’Autonomia que, com totes les nacionalitats oprimides molt abans de l’Estat franquista, des del primer borbó, permetera la construcció d’una nacionalitat moderna, de progrés, preparada econòmicament i social per a ser un poble més dintre d’una Espanya plurinacional democràtica en un nou marc europeu en construcció.

Però, sobre tot després del 23F, els partits centralistes, tant la dreta com el PSOE, tenien clar que no calien nous problemes nacionals, en tenien prou amb el català i el basc, ningú pensava en aquell temps que el BNG faria alguna cosa a la que es deia la Baviera espanyola, i així el País Valencià hauria de reconduir-se. A poc a poc, aquell pacte amb la UCD que cuinaren Alfonso Guerra i Abril Martorell, acabaria amb una part important de l’avantguarda professional i cutural que havia estat formada als anys 60-70 a la lluita antifranquista, als sindicats de classe i en molta part a les Universitats valencianes. Alguns s’incorporaren a nou règim, molta altres començaren a passar, altres mantingueren una heroica i dura militància en unes minories condemnades pel sistema electoral, brutal i injust, a una lenta, però segura desaparició. Unes minories que no han sabut trobar ni fil conductor, ni renovar-se suficientment, ni mecanismes unitaris, ni un nou discurs alternatiu i mobilitzador, ni líders honestos que complisen els seus compromisos i per això, fins ara, ni tan sols han sabut substituir en part el paper de l’oposició real al PP que el PSPV ni fa, ni té projecte ideològic diferent per a fer.

No, ací el paper que li escrigueren al principi de la democràcia en el teatre espanyol de la política per al País Valencià que no li toca ni el nom i es diu comunitat, fins ara, és el que el poble valencià està representant. Perquè és clar, quan es juga al retall, a l’autonegació, a no atrevir-se, al ara no és moment encara, a la permanent moderació, al ni gosar demanar a Madrid alguna cosa per si els cau malament, acaba reforçant-se als que ja eren guanyadors des de la batalla d’Almansa. Acaba treballant-se per als botiflers i de la València liberal i republicana, la València de Blasco Ibáñez, s’acaba en la València del Papa de l’Opus Dei i les misses en llatí i la Formula 1. De la València del govern de la II República i de Josep Renau es passa a la Llum de les Imatges com a màxima expressió artística i cultural, mentre s’ofega l’art en general, el teatre i la música en valencià. S’acaba en la València que vota massivament a gent que manifesta que està en política per a enriquir-se i està imputada en casos de corrupció política. Quan tots són iguals, els més segurs són els iguals de tota la vida. Si manar és el que ha fet la dreta des d’Almansa o abans, els que millor saben fer-ho són els seus fills, nets i rebesnets. Nosaltres no som d’eixe món ens cantava Raimon i ens ho havíem d’haver cregut fins el mai. Solament així, al voltant d’una proposta d’un nou món, d’un País diferent, i amb tota la generositat i tendresa en la política com deia Petra Kelly, podríem posar dempeus, novament l’esperança en un canvi de veres. Encara cal, encara s’ho val.